La
imatge que emet un radar és una imatge força abstracta
que, tanmateix, ens ofereix una informació molt concreta sobre
alguna cosa en temps real. Un radar és una videocàmera
amb un senyal mínim, potser podríem dir que el just;
un sí o un no sense explicacions, un aquí sense com,
un on… i un quan: ara.
Però malgrat que està emetent informació en temps
real, la imatge que trobem entre nosaltres i aquest espai, aquesta
imatge que forma part de la interfície, és una representació
de (), una interpretació que omet moltes dades o que només
en guarda dues de la immensa quantitat que podria reflectir.
El poder de representació al llarg de la història s’ha
centrat en dos grans nuclis: un, enganyar l’espectador creant
avatars de coses inexistents, i l’altre, possibilitar la manipulació
de les coses a través de les seves representacions. Algunes
representacions, a més, ens proporcionen més informació
que la que podem veure a simple vista observant el referent; és
el cas de les perspectives, els mapes, les radiografies…
Quan les representacions s’utilitzen per actuar sobre aquesta
cosa que hi darrere, es converteixen en eines, en estris teleoperadors
que ens permeten incidir en la realitat d’una cosa molt concreta,
fins i tot sense compartir el mateix espai. Aquesta cosa pot ser alguna
cosa o no ser res, és a dir, pot ser una representació
sense referent, una ficció dins un espai virtual, o pot ser
el gos del teu veí que es pixa cada dia a la roda de la teva
bici.
La telepresència pot abraçar dues situacions diferents:
estar «present» en un ambient sintètic creat per
la computadora (el que s’anomena comunament realitat virtual)
i estar «present» (actuant) en un lloc remot, a través
d’una imatge de vídeo en temps real.
|
|
Des del punt de vista de la història de les tecnologies de la
simulació, la telepresència és una tecnologia molt
més radical que la realitat virtual o que qualsevol simulació
per ordinador en general i, de fet, hi ha una diferència important
entre totes dues: igual que altres tecnologies de la falsificació
que la van precedir (fashion i maquillatge, pintura, diaporames, decorats,
cinema de ficció…), la realitat virtual proporciona al subjecte
la il·lusió d’estar present en un món fictici,
i encara més, li permet canviar activament aquest món;
el subjecte té el control sobre una realitat falsa. La telepresència,
tanmateix, proporciona la possibilitat de manipular físicament
la realitat d’un espai, en temps real i des d’un lloc remot.
El cos d’un teleoperador és enllaçat, en temps real,
amb un altre espai físic en el qual pot intervenir: reparar una
estació espacial, sanar un òrgan danyat o carregar-se
el maleït gos.
Així, podem dir que l’essència de la telepresència
és l’antipresència o la no-presència del subjecte
o subjectes que intervenen físicament en la realitat del lloc,
un estar «sense estar» en temps real.
«Today, from thousands of miles away (as was demonstrated during
the Gulf War) we can send a missile equipped with a television camera
close enough to tell the difference between a target and a decoy. We
can direct the flight of the missile using the image transmitted by
its camera, carefully fly toward the target, and, using the same image,
blow the target away. All that is needed is to position the cursor over
the right place in the computer image and press a button.»(1)
Aquesta és la part que ens agrada més: la del botó.
El millor de tot és que la tecnologia ens permet fer accions
veritablement complexes prement un simple botó. Vols enviar un
míssil directe al subjecte 31047D (el maleït gos) i destrossar
així tots els habitatges en un radi de 250 metres, i mutilar
el pobre passejant Francesc Ginesta, el del tercer esquerra, i deixar
cega aquella nena que ha baixat a comprar el pa, i destrossar la vida
de la Maria, la seva mare, que la mira des de la finestra, i ferir lleument
tots els jugadors de botifarra del bar «Burrillo» que, com
sempre, van amb pinyó fix, i algunes coses més?:
a) Enviar.
b) Sortir i enviar.-La veritat és que aquest gos em toca les
pilotes cada dia.
(1)Lev Manovich. En The Robot in the Garden.
Telerobotics and Telepistemology in the age of Internet. Edited by Ken
Goldberg. The MIT press. Cambridge, Massachusetts ©1999
|
|
En
aquest barri global en què vivim, la interfície que ens
agrada més és la més senzilla, la que no ens exigeix
omplir odiosos qüestionaris, la que ens permet seleccionar, i amb
la qual ens podem equivocar a gran escala només amb un clic de
ratolí. Ja no tenim el cervell al cul, ni a la polla, ara i des
de fa molt temps, el tenim al dit. Aquell dit «tonto» que
abans ens servia per treure’ns les burilles, ara ens serveix per
accedir a tot el que necessitem, tot el que volem o tot els que ens
ve de gust o ens deixa de venir de gust; amb el dit vaig al banc i és
el meu dit el que em dóna diners, i amb el dit faig una operació
súper complicada a les Bahames i és el dit el que m’ha
permès salvar l’empresa d’un crash…
En fi, és per això que sempre porto el meu dit a tot arreu.
És curiós que dit i dígit procedeixin de la mateixa
paraula llatina: digitus. Comencem comptant amb els dits i acabem controlant
els dígits amb els dits.
Tele-dígitus pretén evidenciar que premem massa botons
sense pensar, sense llegir els missatges d’alerta, sense tenir
en compte el que hi ha més enllà d’aquesta acció;
que darrere una interfície hi ha alguna cosa més que dígits,
que alguns botons punxen i unes quantes coses més…
|
